L'home dels nassos

​ ​Per a parlar de ‘L'home dels nassos’ crec que era necessari donar-li un espai on explicar-me en la meua llengua materna i en la de la pròpia obra. És important perquè és una pel·lícula on l'amor cap a la identitat d'un mateix és el nucli que mou tots els engranatges. És una història d'amor, però també de traïció i de dolor, dolor perquè ens sentim amenaçats de no poder ser nosaltres; de no poder viure com volem o, més ben dit, com voldríem, perquè uns altres així ho decideixen; dolor a veure patir a la persona que més t’importa per portar a la seua esquena les mentides i els errors dels altres…

​ ​Abigail Schaaff ha estrenat la seua òpera prima en cinemes, però la reconeixereu per haver treballat en sèries televisives com ‘El ministerio del tiempo’ (2015 - 2020), ‘La última’ (2022) , ‘Cuéntame cómo pasó’ (2001 - 2023) o ‘Ventdelplà’ (2005 - 2010). La directora ha estat immiscida en munts de projectes i aquest no és només un més, encara que a nosaltres ens puga semblar simplement un pas major dins de la seua carrera, per a ella ha sigut un món i un regal arribar a treballar en aquesta obra.

​ ​Però, qui és l'home dels nassos? Bé, quan et fiques de ple en la història t'adones que, solament, és un recurs narratiu dins de la mateixa per a perdre's al seu antull dins del drama històric-rural que ens presenten. Podríem dir que és un mcguffin o simplement un element que mou la trama. Però si ens cenyim a la figura que representa, és molt més. ​ ​

​ ​És especialment xulo utilitzar un personatge mitològic, de la nostra mitologia, per a dotar a la pel·lícula d'un ambient fantàstic, folklòric o fins i tot de terror o thriller, encara que m'agrada pensar en l'home dels nassos com un recurs que defineix el perquè i la identitat del film amb la seua mera presència. Un personatge, a priori inofensiu, utilitzat en ambients festius i populars, però que decideix eixir a final d'any de la soca del seu arbre per a traure de la societat als xiquets que diuen mentides. Sembla fins i tot còmic el concepte, però el relacione totalment com un paral·lelisme a la història que ens conta Abigail: una xiqueta totalment inofensiva arriba a un poble emmascarat per una tragèdia de fa 20 anys i trau a la llum les mentides que portaven ocultes durant tot aquest temps, sí un 31 de desembre. Ho sé, sona a sinopsi de llibre de ficció i de misteri un poc barat, però, molt més lluny de la realitat, no ho és.

​ ​Abigail ens disfressa un drama on l'amor i la traïció són els principals protagonistes amb una aventureta molt maca de tres xiquets per esbrinar la veritat sobre el personatge mitològic amb el qual els adults els espanten. Tindre tota la pel·lícula vista des dels ulls de la infància és un punt que millora l'experiència fantàstica i li dóna més punts de terror al fenomen, encara que mai acabe de ser-ho del tot. Mentre més avança la trama, nosaltres anem tenint més claus per a obrir els secrets que ens oculten, a poc a poc i posant l'accent en l'important.

​ ​​Pot ser que l'execució del relat se m'haja quedat un poc curta, els personatges hi haja moments on no me'ls acabe de creure i unes certes decisions utilitzades com a trampolí narratiu, com els canvis d'actituds radicals en un mateix personatge o la generació d'expectació mitjançant flashbacks, que no em funcionen. Tanmateix, i en contrapartida a això, la fotografia de la pel·lícula i les actuacions són tan magistrals que em solucionen la majoria de problemes que puga tindre. Cada imatge treta d'aquesta pel·lícula era com un quadre, i la utilització de la càmera en mà o els plans seqüència milloren totalment l'experiència i et transporten, directament, al conflicte. Funcionen enormement.

​ ​No ho sé, crec que és una pel·lícula molt sentimental, feta especialment per a acompanyar a aquells que en la seua vida han patit alguna cosa com això, en major o menor mesura i de diferents formes. Això va sobre la traïció, la pèrdua, el desamor, l'amistat, la infància, els somnis i l'amor. Tot ho mou l'amor. L'amor d'una mare, que pateix totes les conseqüències dels errors de la seua família, però no deixa de voler-los mai per això; l'amor de l'amistat, que perdura amb els anys i madura com el bon vi o s'amarga amb les punyalades, però que no deixa de ser un sentiment que es queda sempre amb tu, que recordes; l'amor romàntic, eixe que ens agrada tant viure, però que odiem tant patir, que ens trenca en mil trossets, però que ens els pot pegar de tornada, només amb gest d'allò més xicotet com regalar unes flors; i l'amor a una terra, que m'importa sempre prou més que un país, amor profund a la teua identitat i la teua cultura, a la teua forma de vida.

​ ​Tot això que a mi em costa comptar amb paraules, la pel·lícula, en la seua escena final, et fa sentir-ho tot al màxim, fins a traure't les llàgrimes, amb una fotografia preciosa i una cançó dolça, combativa però valenta. Dos elements clau perquè la pel·lícula et deixe trencat en els seus últims 5 minuts, però que només per eixos 5 minuts, ho ha valgut tot. ​ ​

​ ​Aquestes són el tipus d'històries que cada vegada cal reivindicar més i més, perquè m'adone que queda molt per fer.

★★★ ½ 

#Cinealaderiva

24 de gener de 2024